¿Ens podem permetre ser gracioses, les dones?

Antonio Mingote (Sitges, 1919 - Madrid, 2012), humorista i membre de la Real Academia Española, deia que “l’humor és no tenir por a pensar”. Segons aquesta magnífica definició, l’humor no necessàriament ens duu al riure, ni al somriure. L’humor ens mostra que les coses poden veure’s de formes diferents a les acostumades.

L'humor i la seva cosina, l'alegria, ensenyen les persones a ser menys arrogants i més humils; apaivaga i soluciona moltíssims problemes en les relacions entre les persones i els grups socials. L’humor és un ingredient universal indispensable en els processos comunicacionals.

També és cert que l’humor pot ser una arma per ferir algú, i que com més enginyós és un comentari d’aquesta mena, més humilia la víctima, i pot crear incomoditat en alguns dels receptors. El tema del sarcasme és molt complex: abraça des de la correcció política a la crítica destructiva cap a una altra persona, present o absent; i fa còmplices tots els que riuen. En aquest article, però, em referiré a l’humor en positiu.

Quantes vegades a la vida no ens hem trobat amb persones amb sentit de l’humor, capaces d’infondre distensió en una reunió de treball, una festa familiar o una vetllada d’amics? Reunions interminables i feines tedioses es tornen més suportables quan aquestes persones deixen anar observacions enginyoses. I ja no diguem si la persona és el cap; llavors, encara millor. Admiro els caps que no tot s’ho prenen seriosament; valoro d’allò més els amics i familiars que fan broma i expliquen acudits i que, de tant en tant, fan ulls clucs a situacions serioses.

Les participants en l’estudi van situar les dones bromistes en un estatus més baix que els homes bromistes

En un estudi recent, Jonathan B. Evans de la Universitat d'Arizona i els seus col·legues (2019)han demostrat que, tot i que l'humor té el potencial de crear un entorn propici i amable, això no sempre es produeix. Basant-se en el fet que els estereotips afecten la manera com les persones interpretem el comportament dels altres, demostren que, específicament en el lloc de treball, l'humor dels homes és premiat i, en canvi, el de les dones és penalitzat. Ras i curt, els homes guanyen estatus quan fan bromes i les dones en perden. Ja hi tornem a ser. Les dones no poden ser unes pallasses. Els seus acudits són percebuts com a més disruptius, més fora de lloc, menys talentosos i menys funcionals.

Penseu en els moments en què heu estat en una reunió o en un entorn de treball amb companys al voltant en el qual un col·lega fa constantment bromes mentre tots els altres intenten concentrar-se en la feina. Ho intentes tant com pots però et veus incapaç de reprimir una rialleta de tant en tant. Penses en el bromista i t’adones que la valoració que tens d'ell augmenta positivament mentre mostra el seu costat còmic. Ara imagineu que és una dona qui està en el paper de bufó. ¿Perceps que guanya estatus o et sembla, senzillament, una ximple que fa el ridícul, que té un comportament fora de lloc?

Mitjançant l’humor el bromista distreu les persones i compleix el propòsit positiu d’alleujar la tensió que la feina en qüestió pugui ocasionar. Però els estereotips de gènere pesen i no és el mateix per a una dona que per a un home. Les participants en l’estudi van situar les dones bromistes en un estatus més baix que els homes bromistes, cosa que, a la vegada, va dur-les a considerar que les bromistes tenien un rendiment inferior i menys capacitat de lideratge que els homes bromistes.

En principi no hi hauria motius perquè uns mateixos acudits tinguin un impacte diferent en les persones que els escolten segons els expliqui un home o una dona. El que fa que sigui així és que ser sarcàstic i fer burla viola l'estereotip sobre el gènere femení, però encaixa perfectament amb el del gènere masculí. ¿Potser això té alguna cosa a veure amb el fet que hi hagi menys CEO femenins que masculins? Em sembla que si els homes poden arribar al cim de l’escala sent graciosos, però les dones amb el mateix comportament no, això faria més difícil de trencar el sostre de vidre amb què topen les executives. En resum, la capacitat de l'humor per proporcionar alegria i satisfacció ha de ser neutral pel que fa al gènere, però, com veiem, això no és així: potser arribarà un moment en què una major consciència dels estereotips de gènere ho farà possible. Donem una mica de folgança a les narradores de bromes, i serem part de l’impuls cap a un canvi del tot necessari.

Llegeix a la font original

El feminisme, una tasca de per vida

Les reivindicacions de les sufragistes pioneres eren molt bàsiques, tan elementals com poder exercir el dret fonamental de votar. D’elles va néixer el feminisme. Com va passar amb el moviment hippie, també el feminisme ha estat i està en el punt de mira mercantil. Fa molta gràcia, o molt poca, segons com es miri, que ja a finals del segle XIX la popular cadena Macy’s creés un kit sufragista a fi que aquelles dones que volguessin manifestar-se poguessin “lluir un barret de guerra, uns pins per al barret, una llanterna, una faixa ampla, dues agulles de pit i una banderola”. I tot pel mòdic preu d’1,68 dòlars. Avui moltes marques de tota mena i productes culturals utilitzen missatges feministes per atraure els compradors. El mercantilisme banalitza i assimila així els moviments que soscaven els fonaments de l’ statu quo social.

Però aquests processos d’assimilació mercantils són una minúcia al costat del sexisme hostil que exhibeix una part de la nostra societat. A través d’estratègies de desprestigi, intenta anorrear els drets legítims i els valors que defensa el feminisme: justícia, igualtat, llibertat, amor... no només per a les dones sinó per al món sencer. Molts homes no entenen el feminisme i tampoc algunes dones. Creuen que ser feminista és odiar els homes. Ni de bon tros. A mi, per exemple, m’interessen sobretot els homes i les dones que tenen mentalitat oberta. Les que lluiten contra la desigualtat a la seva família, a la feina i a la vida diària. En aquest sentit, no m’agraden les dones que quan arriben al poder reneguen del feminisme. Per exemple: durant el govern Thatcher les dones del Regne Unit van perdre molts drets.

El feminisme vol alliberar les mentalitats dels estereotips negatius i dels rols de gènere prefabricats i perjudicials que encara avui defineixen la feminitat i la masculinitat. Una tasca vitalícia perquè les capes psicològiques que perfilen el que és ser una dona i un home estan profundament arrelades. En totes les religions, en el catolicisme, el judaisme, l’islam o en el budisme (encara que no sigui una religió), la dona és considerada un ésser inferior. I, a casa nostra, aquest sexisme hostil està present en els partits conservadors i de la dreta més rància. Em refereixo al partit que tots sabem i als seus adlàters. En les seves manifestacions i campanyes sovint sentim desqualificacions del feminisme amb mentides, ironies mordaces i eufemismes. Els interessa mantenir l’ statu quo, ja que, si no, els privilegis dels homes, que defensen a mort, quedarien en entredit. S’aferren a una identitat de gènere basada en la superioritat del gènere masculí (una supremacia que exerceixen com un do de la naturalesa) i busquen la gent amb una identitat de gènere bastida per aquests paràmetres masclistes. L’estratègia consisteix en presentar el feminisme com una amenaça a l’autoestima masculina per aconseguir una forta adhesió emocional. Són partits que es basen en l’essencialisme per posar les dones “al seu lloc”. El feminisme no es mou per por sinó per un humanisme igualitari, i vol convèncer amb valors positius.

Maia Viladot, relats quotidians com memòria històrica

"Records d'infantesa, amb una Barcelona grisa com a escenari i el ressó dels serials de la Francis...". Maia Viladot (Barcelona 1951) publica "Laberint al soterrani i altres contes" (Viena Edicions).

Maia Viladot pretén descriure, a través d'una sèrie de relats curts, vivències personals i familars d'una época molt concreta a la ciutat de Barcelona i en d'altres indrets del país.

En la nota de l'autora, que obre el llibre, ella mateixa ho explica així: "Els relats que presento són bàsicament autobiogràfics; com es diu ara, són 'relats basats en fets reals'. No són, doncs, ni relats plens de fantasia ni una obra de ficció."

Però podriem dir que són unes memories? És la pregunta que li fa La Independent.

Respon que el recordat Josep Mª Castellet solia dir, i repetir abastament, l'important que era escriure les memòries personals per a poder reconstruir la memòria històrica i col·lectiva d'un poble, d'una ciutat o d'un país.

Ara doncs, la pregunta seguent i obligada és: Aquest llibre de relats personals i familiars poden pertanyer a això que deia en Castellet?

"Estic d'acord amb en Castellet. Avui dia es valora molt la historia 'des d'abaix'. És a dir, la historia de la vida quotidiana. Les autobiografies literàries són una eina que aporta la literatura per entendre la vida quotidiana de les cultures, dels pobles, del seu passat. Hi ha històries increíbles que molta gent podría explicar i que ajudarien a l'estudi de la memoria histórica amb el recull d'experiències i vivències", respond.

Reflexiona més i afegeix: "El meu llibre són, efectivament relats autobiogràfic; relats literaris i, per tant, la realitat es barreja amb la ficció dels records. Però les situacions i experiències que conto són reals."

Explica així per on van, doncs, aquets reals del seu llibre. Però en aquesta curta entrevista mantinguda 'on line' amb l'autora, encara hi afegeix un altra element de reflexió:

"En el marc d'aquest corrent de l'experiència i la quotidianitat, fa uns anys vaig publicar dos llibres: un d'ells es basava en l'estudi de l'evolució i instauració del concepte d'infantesa. Per exemple, a l'edat mitjana els nens i nenes no existien (tampoc les dones); eren concebuts com 'adults en miniatura'. L'estudi de la quotidianitat aporta com es va instaurar el concepte d'infantesa."

"Un altre llibre que he escrit és l'estudi de diverses obres i autors que utilitzen la gastronomía com a eina literaria. A partir d'aquí, a través del menjar i el beure, s'nalitzen els costums, els valors, els conceptes de la vida de les gents de pobles diferents (Lletres en sabor del Premi Sent Soví de la Universitat de Barcelona)", recorda.

Ara, amb Laberint al soterrani i altres contes, Maia Viladot, doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona, escriptora, autora i editora entre moltes d'altres facetes, aproxima a qui llegeix aquest llibre a les seves pròpies vivències personals i familiars a través d'aquests relats.

Llegueix article original

Estudiants, dones: estenent la lluita contra el canvi climàtic

En la seva intervenció sobre el canvi climàtic a la COPP24 a Katowice (Polònia, desembre del 2018), l’estudiant sueca de 16 anys Greta Thunberg acusava els líders mundials de “comportar-se com uns nens irresponsables”. No deixeu de veure la seva xerrada TED a Youtube. Durant la Cimera de París del 2015 contra el canvi climàtic (COP21), la Greta va convocar a nivell mundial una vaga pel clima ('climate strike') que va tenir un ressò d’allò més important: “Us heu quedat sense excuses i ens hem quedat sense temps”, deia.

Sens dubte, l’esperança recau en aquest corrent verd alarmat pel canvi climàtic i l’escalfament global del planeta, i que avui dia també sacseja les aules estudiantils de diversos països. Informacions recents indiquen que 70.000 escolars belgues i més de 30.000 estudiants de 50 ciutats alemanyes fan vaga  cada dijous per aquest tema. I al Regne Unit, el 15 de febrer milers d’estudiants van canviar les aules pel carrer, i així ho faran cada divendres a partir d’ara, fins a confluir tots plegats en una vaga mundial el 15 de març ('school strike for climate' [≠climatestrike]. S’hi han sumat Àustria i Polònia. Un bravo ben alt per aquesta denúncia dirigida als adults, per aquesta esmena a la totalitat d’un model energètic insostenible que suposa un futur hipotecat i letal per als nostres descendents.

Al voltant del 20% de les aigües residuals o contaminades provenen del sector de la moda

Llegia sobre les tones d’escombraries i deixalles, i els fums que avui intoxiquen el planeta i ennegreixen impunement els nostres pulmons, quan vaig topar amb l’informe 'Measuring fashion', elaborat per la Fundació ClimateWorks & Quantis, que avalua l’impacte de la indústria de la moda i del calçat en el món. Em vaig quedar com un flam. Si m’haguessin preguntat quina és la indústria que ha talat 70 milions d’arbres hauria pensat, sens dubte, en l’agricultura, però és força improbable que hagués pensat en la roba i el calçat. No faig broma perquè no hi ha res de graciós en assabentar-se que, segons aquest estudi, després del petroli, la moda és la indústria que emet més CO2 a l’atmosfera (el polièster –derivat del petroli– emet a l’any més de 700.000 kg de CO2); que al voltant del 20% de les aigües residuals o contaminades provenen d'aquesta indústria, i que produeix més de 21.000 milions de residus i escombraries a l’any. Aquest impacte es concentra sobretot en el continent asiàtic, on anualment es fabriquen 100 mil milions de peces de roba. De mitjana, cada persona compra un 60% més d'articles de vestir que fa uns anys i els conserva la meitat del temps. Poc ús: és el que s’anomena 'fast fashion' (moda ràpida). Immenses indústries a Bangladesh o l'Índia rebotides de dones que treballen 'full time' en condicions laborals i amb sous esgarrifosos vesteixen el món adinerat. Aquesta és una altra realitat de la moda, que s’afegeix a les conseqüències mediambientals que provoca (informe UNECE; comissió econòmica de Nacions Unides per a Europa ).

Els estudis ens diuen que les dones són les grans consumidores de moda. També ho són els homes, esclar, però les dones, en congruència amb el seu rol de gènere, no només consumeixen per a elles, sinó per als seus fills i les seves parelles. A mi em sembla que conscienciar sobre el que està passant amb el clima ajudaria a garantir que els governs tinguin el suport dels ciutadans, un suport que necessiten per poder complir els seus compromisos de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en el marc de l’Acord de París sobre el canvi climàtic. Els dubtes recauen en si aquest interès i preocupació es tradueixen en una presa de decisions i en un comportament proporcionals. Manllevo la frase de la científica canadenca Katharine Hayhoe: “El més important que pots fer per al canvi climàtic és parlar-ne”. A poques hores per a la tercera conferència anual del Women4Climate a París, on es reuniran alcaldesses, empresàries i líders que són exemples de lideratge de les dones en l’acció pel clima, sembla que parlar-ne és un imperatiu.

Al Cèsar el que és del Cèsar

Des del 1946 fins al 2015 les immatriculacions de l'Església s’han estat executant sense aturador.

L’Església catòlica gestiona al voltant de 116.000 centres sanitaris, d’assistència i beneficència arreu del món. No penso que amb la caritat es puguin vèncer les terribles desigualtats de la humanitat però tampoc no menystinc l’obra que fa l’Església. Per aquest motiu, quan aquesta institució és associada amb paraules com 'pederàstia' o 'robatori' la dissonància cognitiva és tan gran que podria sentir-me doblement descol·locada.

És el que em va passar quan vaig veure el documental 'Buscant l’oremus' del programa 'Sense ficció' que TV3 va emetre el passat 20 de novembre i que potser alguns lectors i lectores deuen haver vist. La llei hipotecària de l’any 1946 permetia a l’Església inscriure béns immobles sense haver d’aportar les escriptures que n’acreditessin la propietat. És a dir, Franco va elevar l’Església a la categoria d’administració pública perquè pogués immatricular i certificar-se a si mateixa la titularitat de la propietat. D’aquesta manera la compensava de la nacionalització de béns realitzada pel govern de la Segona República. L’any 1998 Aznar va ampliar la possibilitat d’immatriculacions als llocs de culte. Des del 1946 s’han estat executant sense aturador, fins que el 2015 el govern de Rajoy va anul·lar aquesta excepció, com a conseqüència de la pressió social i de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha qualificat les immatriculacions realitzades d’il·legals. Sovint, la propietat implica un benefici econòmic directe i descomunal, com els casos paradigmàtics de la mesquita-catedral de Còrdova, la Giralda de Sevilla i la Seu de Saragossa, a més de 31 catedrals, o els temples majors de Sant Sebastià, Valladolid, Granada o Màlaga. Pel que sembla, l’Església ha passat la bacina sense contemplacions: des del 1946 fins al 2015 ha inscrit entre 40.000 i 60.000 béns al seu nom.

Des del 1946 fins al 2015 l'Església ha inscrit entre 40.000 i 60.000 béns al seu nom

Ara mateix Unió de Pagesos realitza un inventari de les propietats que, a casa nostra, han estat immatriculades per l’Església. Aquesta tasca se suma a la denúncia d’entitats i plataformes com Recuperando, la Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro, Europa Laica, Redes Cristianas i la Fundació Ferrer i Guàrdia. De moment, s’han inventariat uns 1.000 béns, entre ermites, esglésies i capelles, cases rectorals i rectories; terrenys i finques, cementiris, horts, coberts, muralles i habitatges. Emparada per la llei, l’Església ha usurpat d’esquitllentes, sense avisar ningú. Tot aquest despropòsit no es pot analitzar aïlladament; cal entendre’l com un més del seguit de privilegis que encara avui dia conserva, com, per exemple, l’exempció de pagar l’IBI o bé el finançament a través de l’IRPF.  Personalment penso que és un escàndol immobiliari que comporta una gravíssima descapitalització de les arques públiques, tant pels nombrosos béns culturals de valor astronòmic, com pels milionaris guanys que generen i que tampoc declaren ni tributen, mentre que els ciutadans seguim contribuint a la seva rehabilitació i fent-nos càrrec de las ruïnes. Diu la dita que el que és comú no és de ningú. Sembla raonable que el patrimoni artístic d’un país pugui ser dels ciutadans i que els polítics tinguin el deure i l’obligació de vetllar pels patrimonis històrics i culturals dels pobles i de defensar-ne els béns comuns, col·lectius i comunitaris. L’Església hauria de renunciar a aquests béns. L’obligació de pagar l’IBI podria aturar d’entrada la seva voracitat immobiliària.

Llegueix article original aquí

Dolera, Clotet i les metàfores sobre les dones

La polèmica sobre l’exclusió de l’actriu Aina Clotet, a causa del seu embaràs, d’una sèrie dirigida per Leticia Dolera ens convida a analitzar els elements ideològics que limiten les persones; en concret, les embarassades i les mares que treballen.

Dos dels esquemes cognitius que prevalen en la nostra societat entren en col·lisió: la “mare ideal” i el “treballador ideal”. Les normes socials dicten que les mares (però no els pares) són les cuidadores principals de la criança dels seus fills. Les expectatives socials per a les mares contradiuen l’esquema que defineix el treballador ideal com algú que dona prioritat a la feina per sobre de tots els altres compromisos. Com a resultat, la gent suposa que les mares treballadores se senten menys compromeses i, per tant, són menys eficients a la feina. De manera que, a més fer de les piruetes que fan, tenint en compte la doble jornada, s'han d’enfrontar als prejudicis que els fan la traveta.

El psicòleg Gustave Le Bon deia que “la majoria de les nostres opinions són creades per les paraules [...] molt més que per la raó”. Les paraules afecten les persones que ens envolten, i el que és més important: configuren la manera com pensem i creen realitats. Tant és així que els elements ideològics es reflecteixen en el llenguatge i les converses quotidianes. S’expressen amb l’ús d’etiquetes i l’humor corrosiu. Es filtren en les paraules subtils que utilitzem i a través de metàfores que deshumanitzen.

El llenguatge és ple de metàfores i una metàfora és la captació de les coses a través d'una imatge única i dominant. La metàfora no és ni extraordinària, ni extravagant: és la forma humana de parlar. El llenguatge ens fa dir com és una cosa per a nosaltres, malgrat la seva equivocitat i impertinència. Les metàfores estan normalment presents en la narrativa popular sobre els homes i les dones. L'expressió comuna 'la guerra dels sexes' i la imatge en què es descriu els homes com a procedents de Mart i les dones de Venus, són dues de les moltes que subratllen la manera en què homes i dones difereixen. Però les metàfores també es fan servir per deshumanitzar les dones, en comparar-les amb els animals, els objectes i la natura. Són dissenyades per degradar-les; per exemple, quan diem que una dona és una vaca o una gossa en zel li estem aplicant amb un sol cop de brotxa totes les característiques d’aquests animals. Ens fem un esquema. Una imatge.  

A diferència de les metàfores que s’apliquen a les dones, que normalment s'utilitzen per subjugar-les i deshumanitzar-les, les metàfores sobre els homes subratllen les seves qualitats positives

Altres són més condescendents (per exemple, 'gateta'), i això implica que les dones necessiten protecció. L'ús del terme 'gateta' té una contrapart en l’ús de 'tigressa', que es percep com a sexualment agressiva i perillosa. Les discussions entre dones es descriuen com a baralles de gats, ensenyant-se les urpes l'una a l'altra. I encara altres utilitzen expressions com 'sex symbol' i 'bombó' per associar literalment el cos femení amb un objecte destinat al plaer i el gaudi. Els mitjans de comunicació estan plens d'exemples en què els cossos de les dones (el pit, les cames) estan cosificats per vendre productes. Els anuncis les minimitzen com una mera decoració.

“La mare ideal” contraposada, com he dit abans, al “treballador ideal” s’expressa en les metàfores que connecten la dona i la natura. Les dones estan més relacionades amb la natura a causa del seu cos, que està lligat al procés de reproducció a través de la menstruació, l'embaràs i el part. Aquesta noció es reflecteix en metàfores com la mare natura  o la mare Terra, que entrellacen la naturalesa amb les qualitats maternes de criança i protecció. En la majoria de les mitologies, s'associa a la terra a una mare capaç de donar vida i sosteniment. La imatge que evoca aquesta metàfora és la d'un organisme viu, una mare nutrient que dona a llum, cria i empara tots els seus fills, agermanats al seu voltant. Les persones i els mitjans de comunicació vinculen la naturalesa amb la dona més sovint que amb els homes. Com va argumentar Beauvoir, l'associació entre dones i naturalesa és una causa clau de la subordinació d’aquestes a la societat.

Direu que els homes també estan subjectes a metàfores. Certament. Però, a diferència de les que s’apliquen a les dones, que normalment s'utilitzen per subjugar-les i deshumanitzar-les, les que corresponen als homes subratllen les seves qualitats positives, com la força, la grandària i el poder (per exemple, 'lleó', 'toro'). Les metàfores sobre els homes no estan arrelades en l'opressió, i per tant tendeixen a ser menys deshumanitzants. Evidentment, hi  ha excepcions i algunes metàfores els descriuen en negatiu (per exemple, 'porc').

L'objectiu és que, de mica en mica, en el nostre discurs rebutgem l’ús de les imatges que ens menystenen per crear-ne unes de diferents que ens ajudin a estar en el món d’una manera diferent a la que avui condueix a la discriminació de la dona. Sé que la recerca de jocs del llenguatge millors és tan sols una petita part d'una tasca molt més àmplia i complexa. Però la retòrica, i específicament la figura de la metàfora, constitueix una eina molt potent del llenguatge en la construcció de la realitat (amb totes les connotacions que té) que no podem ignorar. Entendre aquests mecanismes ens protegeix de les seves perversitats.

La millor edat és la que tens.

El 1998, en el discurs inaugural del Dia Internacional de la Gent Gran, que se celebra cada 1 d’octubre, el llavors secretari general de les Nacions Unides Kofi Annan va parlar de "la revolució silenciosa". Feia referència al fet que el nombre de gent gran a la societat és cada vegada més elevat i l'esperança de vida cada vegada més llarga, la qual cosa constitueix un dels problemes socials més urgents a resoldre. El silenci segueix present avui dia, tot i que el Banc Mundial ha predit que l'any 2050 el 50% dels espanyols tindran 55 anys o més, ja que a Espanya la mitjana d'edat és més alta que en qualsevol altre país del món, una dada que ha generat el concepte de 'tsunami platejat'. Annan va utilitzar la metàfora que "la vida d’ara s’assembla menys a un esprint i més a una marató". De fet, moltes de les persones grans d’avui dia mai no havien pensat que viurien molt més que els seus pares.

Com la majoria de les  persones de la meva generació, vaig néixer en una família on se sentien comentaris com “Fer-se gran és una tragèdia!” o “No et facis vella, filla!” Tots hem estat infants, ens hem convertit en adults i la majoria de nosaltres (esperem) arribarem a ser ancians. Al llarg de la vida tots patim alteracions físiques i mentals, modificacions dels rols familiars i canvis laborals i personals. Diu el refrany: "Només dues coses a la vida són certes: la mort i els impostos". Tot i això, a la mort se l’amaga. I de l’envelliment no se’n parla.

Ja fa uns quants anys vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb eminents experts en la investigació internacional sobre com, sense adonar-nos-en i a vegades intencionadament, ens servim de la comunicació (verbal i no verbal) per sembrar els prejudicis, els estereotips i la discriminació que, malauradament, ofeguen les últimes etapes vitals. Estereotips i discriminacions que, en realitat, reflecteixen com entenem què significa 'fer-se gran'. També els mitjans de comunicació i el cinema construeixen el concepte que tenim de l'edat i, per tant, la nostra percepció de l'envelliment.

A la mort se l’amaga. I de l’envelliment no se’n parla

Veiem, per exemple, una oferta de treball per a un gerent de desenvolupament de sistemes que indica així les característiques desitjades en els candidats: "L'edat ideal per a aquest lloc és entre 27 i 33 anys, i és poc probable que un candidat de més edat tingui la motivació, l'energia i la capacitat de treball requerides". Com a oients, televidents i lectors, hem de ser conscients dels missatges explícits i subliminars que se'ns transmeten i no acceptar-los fàcilment, ja que admetre’ls repercutirà profundament en la percepció de les nostres limitacions a mesura que envellim.

Amiel, el filòsof i poeta suís, va dir una vegada: "Envellir és l'obra mestra de la saviesa, i un dels capítols més difícils del gran art de viure". És molt important estar sa, però també pensar que som tan joves o tan vells com ens sentim i adonar-nos que l'envelliment està en part en "la ment". I, per descomptat, disposar d'institucions que simpatitzin amb el procés de fer-se gran. Sens dubte, vivim en un món en què l’experiència es desprestigia perquè és un valor sènior i tothom avui vol ser jove.

La cala dels plàstics

Fins on arribava la nostra vista, el Mediterrani era una bassa de mercuri. Navegàvem des de Cadaqués en direcció cap al cap de Creus i sort en teníem del ventet, perquè la xafogor ofegava. D’això ja fa unes setmanes. Des de l’estiu passat, era la nostra primera passejada per aquells entorns tan espectaculars. Vam passar per darrere de la Messina i, després, tot costejant, ens vam aturar darrere l’illa de cala Guillola, a l’entrada del Jonquet, un lloc del qual teníem records idíl·lics. Tan sols hi havia algunes embarcacions fondejades i sentíem el dring de les esquelles d’alguns pailebots i, com una tornada, el cant monòton de les cigales. Preciós. Les gavines, amb el seu posat de badoqueria als roquissars i a les lleixes dels penya-segats, se sumaven a la placidesa del moment. I el que era encara més meravellós és que estàvem gairebé sols al mar. Massa sols, de fet: sense musclos, gairebé sense garoines ni tan sols pagellides ni tomàquets de mar. I si bé és totalment cert que el paisatge a gran escala continuava sent espatarrant, gaudir-ne no ens sostreia del desencís i la ràbia que sentíem veient en què s’estaven transformant el fons marí i les caletes. Aquella bellesa paisatgística de la Costa Brava que tant ens identifica als catalans se’ns n’anava en orris cada vegada que tornàvem a abaixar la vista i descobríem un plàstic flotant. Un per aquí, un altre per allà, res, un de tant en tant... l’enrabiada pujava de to.

Recordo Calella de Palafrugell quan, per exemple, a la cala Port Pelegrí o a la cala Sant Roc hi vèiem peixos manta, aurades, julivies i sards... llisses i llobarros i, entre les roques, crancs de totes mides i, atenció!, congres. Les illes Formigues estaven literalment folrades de musclos; als penya-segats, on es filtrava aigua dolça, hi havia gambes vermelles i, a les fondàries, estrelles de mar. Si jo explico això, què no deuen poder explicar els pescadors d’abans de l’incipient auge turístic de finals dels anys cinquanta del segle XX! A la bola màgica de Google s’explica fil per randa la història d’aquells anys, la dalla de la dictadura franquista i l’obertura lenta però inexorable cap al turisme de masses que va propiciar la visita sobtada a Espanya d’Eisenhower, l’any 1959.

Vam continuar costejant i ens vam creuar amb un vaixell pirata arranjat per a turistes i, després de traspassar l’onatge del vaixell, poc abans d’arribar a cala Bona, vam decidir fer un bany. Buscàvem el lloc més quiet per fondejar. A cala Seca, al costat de cala Bona (de fet, n’és un entrant) no hi havia ningú. Ens hi vam acostar i vam veure que tota la cala estava coberta d’un tel blanquinós que, de moment, vam pensar que era bromera de les posidònies. De seguida vam desistir d’instal·lar-nos-hi i vam fer mitja volta, però jo no ho veia clar i, finalment, ens hi vam acostar. Quin fàstic, per favor! Era una immensa capa de plàstics esmicolats. No havíem agafat els mòbils expressament, per allò de passar un dia completament despullats de la tecnologia, sense destorbs i abocats a la natura. Que burros! Amb un salabret vam agafar una mostra d’aquella sopa espessa per comprovar que, efectivament, l’onatge i probablement els corrents submarins havien apilat l’evidència de la mort progressiva del mar Mediterrani, que és part de la nostra identitat. Això va de debò, no són anècdotes de quatre alarmistes. Cap dels plàstics desfets superava el centímetre quadrat.

Cada any vuit milions de tones de plàstic acaben als mars. Es calcula que, si no s’estableix un pla d’acció per revertir-ho, cap a l’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos. Alguns dels estudis demostren que un consumidor de marisc europeu ingereix 11.000 fragments de plàstic a l’any. Això no és un tema trivial, limitat a països llunyans i oceànics; és un problema mundial que, com a país mediterrani, ens afecta molt directament. Actualment hi ha moviments i campanyes molt involucrades per canviar l’actitud de la gent respecte a l’ús del plàstic. Però el que sens dubte calen són lleis que en regulin l’ús. Si no, no ens en sortirem. En aquest sentit, la Comissió Europea ha proposat una nova legislació per restringir els plàstics d’un sol ús i frenar l’allau de residus. Els problemes mediambientals són, sens dubte, globals i necessiten amb urgència solucions a escala planetària. I això implica l’entesa amb la indústria del plàstic que cap país europeu per si sol no pot afrontar. La UE té l’oportunitat de treballar per aturar els residus que ofeguen el planeta i liderar el combat global contra la contaminació que provoquen. Però necessita el suport de la gent per oposar-se als interessos de les grans corporacions. El problema és que, com que només ens ocupem de les coses urgents, deixem de banda les coses realment importants.

La política de l’esperança

Des de la Revolució Francesa, el més habitual ha estat pensar que la política es mou entre dos pols oposats, les dretes i les esquerres. Des d’aleshores, la societat ha anat esdevenint més i més complexa i aquesta divisió ja no serveix. El mitjans de comunicació són avui molt potents, les formes de treball han canviat i els procediments polítics també ho han fet. Tanmateix, les desigualtats persisteixen. Encara que, en el calidoscopi de partits, els objectius i les prioritats polítiques són diferents, hi ha maneres perverses de fer política que conreen tant els uns com els altres, tant els que vetllen per l’extensió de les llibertats civils, la igualtat, la lluita contra la corrupció, la protecció del medi ambient i la transformació energètica i l’internacionalisme, com els que s’aferren a les formes tradicionals d’autoritat establertes i a un nacionalisme perniciós de suma zero. Em refereixo a la retòrica de l’amenaça com a forma de governar que, òbviament, desencadena la por entre els ciutadans.

En diversos països la vulneració dels drets humans i civils fa trontollar la democràcia. Moltes de les forces polítiques antiimmigratòries i nacionalistes fan créixer el seu poder amb polítiques basades en la por, amb la finalitat d’aconseguir adhesions de l’electorat. A un altre nivell, alguns demòcrates també ho fan. I és que és molt fàcil ensopegar amb una emoció tan ancestral com la por. Molts governants de països que volen protegir la democràcia també fabriquen polítiques basades en la por, encara que en molts casos no estiguin justificades pels fets que s’observen. El punt de partença cognitiu és el mateix, tant en els de dretes com en els d’esquerres, tant en els conservadors com en els progressistes. Ho veiem en el camp de la immigració: es difon la idea que amenaça la cultura nacional i introdueix normes socials indesitjables, que fa augmentar la delinqüència, que costa tants diners que amenaça la prosperitat econòmica i sobrecarrega el sector del benestar, ja de per si esgotat. A més d'això, hem de tenir en compte la por al terrorisme que inspira l'extremisme religiós. Per tant, por a la dissolució social, por a la immigració massiva, por al desmantellament de les normes socials i culturals, por davant dels problemes que han sorgit i sorgeixen de la crisi econòmica, por a la globalització i als canvis tecnològics, por als gais, a l’alliberació de la dona, por, por i més por.

Les polítiques de l'esperança s'erigeixen sobre un equilibri entre els interessos personals, els dels altres i els del lloc on vivim

No vull treure ni una engruna d’importància a la complexitat dels problemes socials i econòmics. Perquè, a més, defenso que moltes de les pors són justificades. Els problemes existeixen i intentar negar-los no és la solució. Però hi ha altres perspectives des de les quals entendre la vida; altres maneres polítiques que, en comptes d’usar l’amenaça de la por, es basen en l’esperança, en una visió que ens diu que som capaços d’enfrontar-nos a tots aquests problemes amb esperança de futur i sense renunciar als nostres valors. Ens és urgent sortir d’aquest marasme, ancorat en la percepció de l’amenaça permanent, tan pròpia de les paranoies de la dreta conservadora més esgarrifosa.

La política de l’esperança s’erigeix, sens dubte, en el seny i en la saviesa, com de fet afirma el filòsof Robert Sternberg. No en l’interès personal, sinó en l’equilibri entre els interessos personals i els dels altres o els del lloc on vivim (una causa social, el barri, la ciutat, el país). Un enfocament basat en l’esperança allunyaria els demagogs, els corruptes i altres perfils camaleònics dels estaments del poder, i foragitaria aquells que s’infiltren camuflats en les conjuntures debilitades i les economies inestables i les espolien, extraient-ne rèdits lucratius escandalosos.

A casa nostra també fa basarda veure com, en relació amb el procés secessionista i els presos polítics, alguns dels que són a la tribuna pública se’n serveixen per treure’n notorietat, per fer-se veure, per pedanteria, per col·locar-se en l’escalada del poder i la fortuna. Parlotegen i escriuen paraules vàcues amb una càrrega emotiva igualment buida; i tot per al profit personal. Frivolitat i egoisme en estat pur, pensant-se que el fals candor amb què s’unten no els delatarà.

La política de l’esperança es recolza en l’honestedat; en uns principis sòlids; en l’altruisme. Tot el contrari del que fan els camaleons i els arribistes, els objectius dels quals comencen i acaben en el benefici personal. La cultura de l’esperança en el futur, de l’optimisme i la il·lusió, és un nou codi de valors i de relacions per construir una societat cohesionada i sense violència. Es basa en tot allò que aquesta fauna política mai no entendrà. Jo tampoc no entenc de què tenen fet el seu món interior, i tant se val, però el que sí que tinc clar és que cal que ens guardem d'ells.

No és això, companys, no és això…

Malauradament, el masclisme avui és subjacent, subtil i camaleònic

El molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Joaquim Torra, ha anat a visitar els presoners a Estremera, Alcalá-Meco i Soto del Real, i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i l’exconsellera de Treball, Dolors Bassa, li han manifestat el seu enuig davant la constitució d’un govern tan allunyat del 'fifty-fifty': tres dones i deu homes. Associacions diverses s’han dirigit al president Torra per expressar el seu malestar i demanar-li que s’ho repensi. La crítica des d’ERC fins a la CUP, passant pel PSC i els comuns, no s’ha fet esperar.

El preàmbul de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes diu: ”El dret fonamental de la igualtat de dones i homes constitueix un valor cabdal per a la democràcia i és una necessitat essencial en una societat democràtica moderna que vol erradicar el sistema patriarcal, androcèntric i sexista”. La ciutadania, sobretot les dones, s’empassa a ulls clucs que els polítics creuen fermament en el que debaten, defensen i aproven al Parlament. De fet, les lleis reflecteixen el que la societat ha expressat que vol; és a dir, que la feina dels polítics és traduir en lleis la voluntat ciutadana, quan aquesta voluntat es referma en drets i valors democràtics. Però una vegada promulgades, les lleis no serveixen de res si després els polítics se les passen pel forro. Al meu entendre, és un frau.

Certament, l’article 19 de la llei d’igualtat citada, l’article que tracta la paritat, no obliga. Però, tal com ho veig, la meva pregunta no perd ni una engruna de validesa: per què s’ho passen pel forro?  ¿Potser perquè en el fons no estaven d’acord amb el que van aprovar? ¿Potser van votar la llei de cara a la galeria? ¿O potser hi ha interessos polítics d’ordre superior que anul·len tota la resta? ¿Fan política els polítics per rèdits de partit i es despreocupen de fer política per a la gent? ¿O és que no tenen 'fairness'? Hi ha qui ha piulat que no hi ha excusa per justificar-ho. I no n’hi ha.

Teniu el poder d’impulsar una igualtat que heu subvertit amb la disparitat entre homes i dones al Govern

La societat empeny, es fan les lleis i es crea un cercle viciós de positivitat. Però dubto que els polítics estiguin per la labor del que, com a mínim una gran majoria, consideren nimietats, coses sense importància. De fet, què té de rellevant la paritat? I ja no diguem en el moment polític català actual, quan el que tenen entre mans és un afer no només molt més transcendent sinó l’únic substancial i crucial. Però estarem d’acord que els valors morals són part de la nostra identitat; i si no tinguéssim en compte que la igualtat d’oportunitats és un valor moral cabdal, la nostra identitat quedaria malmesa. Doncs bé, tot sembla indicar que, en el Govern d’avui, l’equitat entre homes i dones no s’ubica dins del valor moral general de la igualtat d’oportunitats. Ara com ara, la desigualtat és flagrant. I és trist haver de constatar que, des del lideratge, es desatén d’una manera tan escandalosa la imatgeria, tan potent i en absolut trivial per als aprenentatges educatius i l’assoliment real de valors morals igualitaris. Si les dones no tenen presència social, no són respectades com a tals, si les dones no ocupen primeres línies, es perden possibilitats educatives per al canvi de mentalitat, necessari per deixar d'humiliar-les, d’assetjar-les a la feina i al carrer, per tal que no se les agredeixi, ni assalti, ni violi. ¿O us penseu que totes aquestes vexacions constitueixen fragments aïllats, peces que no formen part d’un puzle, d’un entramat que configura un tot cultural?  Si les vostres ments us conviden a la retrògrada desigualtat entre homes i dones digueu-ho d’una vegada i deixeu-nos de manipular amb futileses i lleis que en comptes de ser garants de benestar serveixen per esquivar-lo impunement. Potser us manquen ressorts morals?

Teniu el monopoli del poder i, per tant, la capacitat d’impulsar un ordre igualitari que heu començat subvertint amb la flagrant disparitat entre homes i dones en l’elit del Govern. Disposeu del tonatge per empènyer i potenciar de moltes maneres accions polítiques que apaivaguin les asprors que pateix la dona com a grup. I heu començat amb el peu esquerre. Primer són els valors. Per tant, hi ha qüestions que estan per damunt de la política de partits. Perquè una cosa és la política amb majúscules i una altra ben diferent les polítiques de fira. Vet aquí.

Us podeu omplir la boca de paraules boniques, manifestar que homes i dones hem d’estar en peu d’igualtat per viure la vida... Malauradament, el masclisme avui és subjacent, subtil i camaleònic. I jo vull una Catalunya amb tots els ets i uts. Un país intel·ligent, configurat per ments obertes al món, que es mostri segur i sense complexos mediocres.